TOTS PODEM SER RUSSOS. DIARI ARA 23.02.2024
Homenatge a Aleksei Navalni a Amsterdam, el 17 de febrer d'enguany. REMKO DE WAAL / EFE
La mort de Navalni no és únicament la desaparició del més radical opositor a Putin, sinó la derrota de la resistència, la bondat i l'esperança universals. A banda de tractar-se de l'assassinat ocult i perllongat d'un ésser humà, reflecteix el fracàs dels valors democràtics que hem trigat segles a fer nostres. També deixa clar que les democràcies occidentals no fan -o no poden fer- gairebé res per la gent enclaustrada en tants llocs del mon, on encara el règim polític és regeix sota el principi que “Tot està permès”. “A veure si els russos ara reaccionen”, comenten amics i coneguts barcelonins amb la mort de Navalni. Però manifestar-se o posar unes flores a un monument als carrers de Moscou o Sant Petersburg és un acte de molt arriscat; no hauríem de jutjar-ho des de la nostra –malgrat tot– acomodada situació occidental.
Navalni i altres opositors al règim rus que segueixen amb vida han dirigit la seva lluita cap a tres objectius fonamentals: desafiar la tirania del poder absolutista actual, denunciar la corrupció, i insuflar a la gent l'esperança que una societat russa lliure en el futur és possible. Cap país no ha donat tants màrtirs que han intentat lluitar per la llibertat en temps difícils. De Puixkin a Mandelxtam, d'Akhmàtova a Politkóvskaia, per citar-ne alguns d'entre milions de figures de l'anomenada intel·ligentsia russa. Anna Akhmàtova, per exemple, quan se li va oferir la possibilitat d'un monument, només va demanar posar una placa al lloc on ella feia cua davant de la presó per poder saber alguna cosa del seu fill, Lev Gumiliov, que va passar gairebé vint anys entre diferents presons soviètiques. “A les víctimes de la repressió política”, es llegeix a la pedra del marbre negre al costat de la riba del Neva per voluntat de la poeta, per commemorar el destí de tants altres que al llarg de la història han pagat amb les seves vides per no acceptar el terror polític, sigui dels tsars, dels soviets o de la teocràcia actual. El missatge que Navalni va deixar per si el mataven és inequívoc: "Tot el que es necessita perquè el mal triomfi és la inacció de la gent bona".
Pensem, una vegada més, recordant la cara amable però decidida i valenta d'Aleksei Navalni: si hagués nascut en una de les societats democràtiques occidentals –per molt imperfectes que siguin– hauria lluitat també per una major justícia social. Ho hauria fet des d'una institució política o una càtedra, tornant a casa a la nit per intercanviar impressions amb la família. Impartiria conferències i xerrades als fòrums internacionals, però també als centres cívics, perquè és el poble el que li importava, i reconeixia la força d'una societat civil ben conscienciada.
Però Alekséi va néixer lluny d'aquesta realitat, i la Rússia del seu temps li va cobrar un preu molt elevat pel seu coratge. Amb la seva mort les espurnes d'esperança d'un futur democràtic per a Rússia no han desaparegut, però sí que s'han allunyat encara més.
Article publicat al Diari Ara el 23 de febrer de 2024.